Qui de nosaltres no s’ha copiat un CD de música, s’ha baixat d’Internet la discografia complerta del nostre grup preferit o l’última pel·lícula guanyadora d’un premi Òscar? Possiblement hi hauran persones que mai ho han fet, però els que sí, com jo, hauríem de sentir-nos culpables perquè estem cometen un delicte?
En definitiva els consumidors en general volem aconseguir qualsevol producte a preus raonables, i a dia d’avui tot el que es refereix a suports digitals que continguin música, cine, videojocs, etc. tenen uns preus excessivament cars, les TIC ens permet gaudir d’uns mateixos productes digitals i amb uns preus molt més assequibles. Des de que tenim l’oportunitat de tenir un ordinador personal, l’auge de la popularitat d’Internet i les eines per a compartir arxius han simplificat la distribució del contingut digital amb drets d’autor.
Però tot això no és tan fàcil, les empreses que produeixen o publiquen contingut digital van crear o dissenyar un conjunt de tecnologies orientades a exercir restriccions sobre els usuaris d’un sistema o obligar als usuaris a pagar un drets digitals per comissions a posseïdors de drets d’autor i independentment de la voluntat d’ús de l’usuari del sistema.
Aquests sistema o dispositiu de seguretat s’anomena DRM[1] (Digital Rights Management) i s’aplica només als mitjans digitals.
En definitiva els consumidors en general volem aconseguir qualsevol producte a preus raonables, i a dia d’avui tot el que es refereix a suports digitals que continguin música, cine, videojocs, etc. tenen uns preus excessivament cars, les TIC ens permet gaudir d’uns mateixos productes digitals i amb uns preus molt més assequibles. Des de que tenim l’oportunitat de tenir un ordinador personal, l’auge de la popularitat d’Internet i les eines per a compartir arxius han simplificat la distribució del contingut digital amb drets d’autor.
Però tot això no és tan fàcil, les empreses que produeixen o publiquen contingut digital van crear o dissenyar un conjunt de tecnologies orientades a exercir restriccions sobre els usuaris d’un sistema o obligar als usuaris a pagar un drets digitals per comissions a posseïdors de drets d’autor i independentment de la voluntat d’ús de l’usuari del sistema.
Aquests sistema o dispositiu de seguretat s’anomena DRM[1] (Digital Rights Management) i s’aplica només als mitjans digitals.
El contingut digital com ja sabem ha guanyat popularitat sobre l’analògic per dos raons importants: la primera és per les avantatges tècniques a la producció, reproducció i manipulació, i la segona, perquè hi ha a vegades, millor qualitat percebuda que la seva contrapart analògica.
I tornant a la pregunta que feia anteriorment, personalment crec que no, i mai he tingut cap sentiment de culpa, un altre cosa és què des de els organismes públics i privats competents ens vulguin vendre tot el contrari. Senyors!! A la vida hem d’evolucionar i adaptar-nos als canvis, “El canvi és vida, la vida és canvi” a les oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies.
És en aquest punt d’adaptació on em vull centrar, des de començament d’any, concretament des d’ el mes febrer, EMI, una de les discogràfiques més important del món ha estat iniciant negociacions amb diferents portals de la xarxa per vendre tot el seu catàleg de música per Internet sense protecció de seguretat DRM i així intentar remuntar la seva crisis financera. Aquest és un clar exemple d’adaptació al canvi, veien o millor preveien que la societat, en general, estem en contra d’aquestes mesures de protecció dels “seus” drets (indústria cultural), i que la millor manera és canviar la forma de pensar i crear models de negoci que sigui igualitaris en drets per a tothom.
Un altre exemple de veure la realitat social amb uns altres ulls és el canvi de Apple i concretament, del seu conseller delegat, Steve Jobs, que després de què un tribunal de Noruega dictaminés que iTunes és il·legal, pel fet que la música comprada en aquesta botiga en línia només es podria escoltar en els seus reproductors iPod va contra les lleis anti-monopoli, això va suposar un canvi d’estratègia comercial i va demanar públicament la supressió de qualsevol sistema de protecció de còpia en Internet, considerant que no ha funcionat i mai s’aconseguirà detenir la pirateria digital.
Aquests dues empreses van sorprendre a tothom sortint en els diferents mitjans de comunicació, premsa, ràdio, televisió, Intern, signant un acord amb el qual Apple podrà distribuir online música a través del programa iTunes Plus, segons les informacions dels diferents mitjans, el cost de les cançons sense DRM costarà uns 1,29€, uns 30 cèntims més car que amb la tradicional iTunes i es podrà reproduir sense limitacions en el ordinadors personals i reproductors MP3. A part d’aquest canvi importantíssim en la indústria musical i perquè no cultural, un altre aspecte que s’ha millorat és la qualitat de so que s’aconsegueix amb aquest sistema, és formidable que els consumidors puguem escoltar cançons dels artistes preferits amb una millor qualitat de so i sense restriccions d’ús.
Amazon Inc. durant aquest any 2007 també s’apuntarà a aquest tren de canvi i començarà a vendre música digital sense protecció des d’ el seu portal.
Sembla ser que estem començant amb l’ inici de l’abolició d’aquest sistema de restriccions de llibertat cultural, i segurament, que les grans empreses de la indústria cultural, tant els productors d’equipament, com els creadors i/o dissenyadors de contingut canviaran la seva actitud de vigilància al ciutadà i veurem que les nostres llibertats culturals milloraran substancialment. Aconseguirem la fi dels DRM.
[1] En català: Gestió de drets digitals
I tornant a la pregunta que feia anteriorment, personalment crec que no, i mai he tingut cap sentiment de culpa, un altre cosa és què des de els organismes públics i privats competents ens vulguin vendre tot el contrari. Senyors!! A la vida hem d’evolucionar i adaptar-nos als canvis, “El canvi és vida, la vida és canvi” a les oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies.
És en aquest punt d’adaptació on em vull centrar, des de començament d’any, concretament des d’ el mes febrer, EMI, una de les discogràfiques més important del món ha estat iniciant negociacions amb diferents portals de la xarxa per vendre tot el seu catàleg de música per Internet sense protecció de seguretat DRM i així intentar remuntar la seva crisis financera. Aquest és un clar exemple d’adaptació al canvi, veien o millor preveien que la societat, en general, estem en contra d’aquestes mesures de protecció dels “seus” drets (indústria cultural), i que la millor manera és canviar la forma de pensar i crear models de negoci que sigui igualitaris en drets per a tothom.
Un altre exemple de veure la realitat social amb uns altres ulls és el canvi de Apple i concretament, del seu conseller delegat, Steve Jobs, que després de què un tribunal de Noruega dictaminés que iTunes és il·legal, pel fet que la música comprada en aquesta botiga en línia només es podria escoltar en els seus reproductors iPod va contra les lleis anti-monopoli, això va suposar un canvi d’estratègia comercial i va demanar públicament la supressió de qualsevol sistema de protecció de còpia en Internet, considerant que no ha funcionat i mai s’aconseguirà detenir la pirateria digital.
Aquests dues empreses van sorprendre a tothom sortint en els diferents mitjans de comunicació, premsa, ràdio, televisió, Intern, signant un acord amb el qual Apple podrà distribuir online música a través del programa iTunes Plus, segons les informacions dels diferents mitjans, el cost de les cançons sense DRM costarà uns 1,29€, uns 30 cèntims més car que amb la tradicional iTunes i es podrà reproduir sense limitacions en el ordinadors personals i reproductors MP3. A part d’aquest canvi importantíssim en la indústria musical i perquè no cultural, un altre aspecte que s’ha millorat és la qualitat de so que s’aconsegueix amb aquest sistema, és formidable que els consumidors puguem escoltar cançons dels artistes preferits amb una millor qualitat de so i sense restriccions d’ús.
Amazon Inc. durant aquest any 2007 també s’apuntarà a aquest tren de canvi i començarà a vendre música digital sense protecció des d’ el seu portal.
Sembla ser que estem començant amb l’ inici de l’abolició d’aquest sistema de restriccions de llibertat cultural, i segurament, que les grans empreses de la indústria cultural, tant els productors d’equipament, com els creadors i/o dissenyadors de contingut canviaran la seva actitud de vigilància al ciutadà i veurem que les nostres llibertats culturals milloraran substancialment. Aconseguirem la fi dels DRM.
[1] En català: Gestió de drets digitals
Més info.
· Vídeo de la presentació DRM: Atentado a la Libertad (http://video.google.com/videoplay?docid=662543205987956476&sourceid=docifreed&hl=en) por Franco Iacomella en Universidad FASTA, Mar de la Plata, 29 de setembre de 2006.
· Vídeo de la presentació DRM: Atentado a la Libertad (http://video.google.com/videoplay?docid=662543205987956476&sourceid=docifreed&hl=en) por Franco Iacomella en Universidad FASTA, Mar de la Plata, 29 de setembre de 2006.
1 comentario:
Hola Lluís,
En primer lloc et suggereixo que canviïs el fons del teu blog, li manca vida i costa de llegir.
D'altra banda aquest post l'he trobat molt interessant, molt, crec que com bé dius el “tic” (no les TIC) de la qüestió es saber adaptar-se als temps que corren, aquí està el filo d'or pel qui trobi con fer-ho, no es pot anar en contra d'unes facilitats de reproducció per l’usuari, quan les TIC t'ofereixen un estalvi econòmic desmesurable, això no es pot aturar, així la indústria cultural, cinematogràfica, musical i artística en general ha d'adaptar-se a aquesta realitat, això és un fet, s'han doncs, d'aguditzar sistemes alternatius de negoci com ha fet EMI i Apple.
Felicitats.
Leonor.
Publicar un comentario